Els visigots penetren a casa nostra a principis del segle Vè, al 415 ja s'han establert a Barcelona i poc després segellen un pacte amb els romans pel qual s'alien amb l'Imperi com a federats. La cosa durarà més aviat poc i així, després de guanyar als Huns en la batalla dels Camps Catalaunics (451) s'estableixen com a regne independent de Tolosa. La pressió d'un altre grup germànic, els francs, els farà recular cada vegada més endins de la Península Ibèrica.

Com en molts casos, els problemes de successió van portar a una facció visigòda a una formar una aliança amb els musulmans, els quals van recuperar molta part del territori perdut amb una petita diferència, se'l van quedar per a ells mitjançant un pacte de submissió del noble senyor Teodomir i de la cessió o perdua en batalla (no se sap del tot) de les terres de Catalunya per part del darrer monarca visigot Ardó (713 - 720). El domini musulmà sobre Catalunya serà efectius força temps, si bé no sobre tot el territori, sí sobre la franja de ponent i el sud del Llobregat, amb continuades incursions a la resta dels dominis (Catalunya vella).

El regne dels francs va començar a recuperar part del territori perdut a mans musulmanes, primer a l'altra banda dels Pirineus i posteriorment a la Catalunya Vella. Aquí hi van establir una sèrie de comtats regentats per patricis francs o bé per personatges autòctons (descendents dels visigots) sempre sota mandat del rei franc. Un d'aquests comtes locals designats pels francs fou Guifré, anomenat el Pelós. De fet, va ser el darrer comte escollit, ja que a partir de la seva mort (897) foren els seus descendents els qui tindrien el control dels comtats catalans i de la Corona d'Aragó des de 1150 fins al 1412.

Aquesta línia cronològica la conclourem poc després de la Mort de Martí l'Humà (1410) sense descendència oficial, ja que un fill bastard si que el té. Catalans, valencians i aragonesos comencen a moure fitxa per col·locar a un nou monarca al tron que els hi sigui afí, i és així que arribem al Tractat de Casp de 1412 on, després de que tres representants de cada part del regne (Mallorca queda exclòs) exposin les seves preferències, es procedeix a fer una votació. El resultat, que ja se sabia mesos abans de presentar les candidatures, donà com a guanyador i rei a Ferran d'Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara.