Després de saquejar Roma al 410, els visigots segueixen el seu camí i arriben a Barcelona al 415. Abans però, estableixen la seva capital a Tolosa. Ataülf n'era el rei i s'havia casat amb Gal·la Plàcida, germana de l'emperador Honori. Però l'alegria li va durar poc, i va ser assassinat a Barcino en el transcurs del mateix any.

Amb tot, el poder real el continuava tenint l'emperador romà, i els visigots n'eren aliats. Amb aquesta coalició vàren fer front a alans, sueus i vàndals durant desenes d'anys. Poc després, sobre el 472, els visigots entren amb dos exèrcits per ambdós costats del Pirineu i assoleixen el poder i exhaureixen definitivament l'època romana.

En aquest moment Hildifred consolida el domini a Tarraco. Anys més tard i després de les pressions a les que els francs van sotmentre als visigots, els quals es van veure expulsats de Tolosa, tot i tenir encara possessions al nord del Pirineu, la capitalitat va recaure sobre Barcelona.

Poc a poc, van avançar per tota la península i van crear un gran Regne amb la nova capital a Toledo, Leovigild, a més, va expulsar els bizantins i va sotmetre a sueus, vascons i càntabres. Només quedava una cosa per fer, i Recared al 589, va convertir-se al cristianisme ortodox. Això no vol dir que desapareguin els arrians, ans el contrari, segueixen estant presents.

Hem de dir que tant els romans com els visigots eren cristians, la diferència era que els primers eren arrians i els segons catòlics. Tot i que hi havia certes disputes, les relacions i la tolerança durant l'epoca de dominació bàrbara, fou tal que fins i tot les ciutats tenien dos bisbes, un per a cada forma d'entendre la religió.

Hi ha dos fets curiosos de la manera de fer visigoda, tal vegada nosaltres, els catalans, n'hem adquirit algun. El primer és la forma de la monarquia, la qual era electiva i no pas hereditària. El segon és la seva forma d'afrontar els conflictes bèl·lics. No dubtaven en aliar-se amb uns o altres, depenent de l'oponent. Clar que això també ho feien els pobles veïns. Així tenim, per exemple, la descrició que ens aporta E.A.Thompson quan ens diu que en les tensions entre francs i visigots, <<els borgonyesos (arrians) ajuden als francs (catòlics) enfrontats als visigots (arrians)>>.

El final del regne també el marca una estranya aliança. Durant el IV Concili de Toledo (683), es va intentar un mecanisme regulador de l'accés a la corona, on cada família important aportaria al seu pretendent al tron.

Deu anys abans, al 673, un general anomenat Paulus, va provocar una revolta contra la monarquia centralitzada, la seva visió fou la de crear un regne transpìrinenc, el que segle més tard també volíen, i en bona part vàren assolir, els comtes de Barcelona. Però la cosa no va anar bé i Paulus va fer aigües en front d'un exèrcit i un regne en hores molt baixes.

Finalment, després de la mort del monarca Witiza (711), el seu lloc va ser ocupat per Roderic, tot i que a la zona del nord-est peninsular, inclosa Catalunya, teníen una altra preferència, Akhila II. En qualsevol cas, els successors de Witiza, els quals militaven en el bàndol contrari a Roderic, van assolir una aliança, gàcies al noble Julian, governador de Ceuta, amb els musulmans del nord d'Àfrica per recuperar el tron. El problema és que una vegada els musulmans van entrar a la península, van decidir que, per què ajudar a uns estranys si podem quedar-nos el pastís per a nosaltres? I dit i fet, el regne visigot va acabar per donar pas a la dominació musulmana.

Hi ha una dada arqueològica que permet afermar la idea que un Regne unificat havia fracassat feia temps, i que la zona del nord-est tenia altres plans:

Quan al 713 els musulmans destrueixen el complex basilical del Bovalar, a Seròs (Segrià). Allà es descobreix una bossa de monedes d'or, ocultades segurament a la vista dels conflictes que que s'esdevindrien. Doncs les monedes no porten la cara del rei escollit, en aquest cas l'esmentat Roderic, si no la del pretendent Akhila II, i això ho sabem per què les seques que van encunyar les monedes eren les de Girona, Tarragona i Saragossa.

Les lleis romanes i les visigodes van coexistir durant un temps, però no eren del tot compatibles, així fou que al 654, el rei Quindasvint va recollir tota la normativa en un únic codi, el Liber Iudicum, que al cap i a la fi, va ser la base dels codis de lleis de la Catalunya medieval.

Durant l'epoca romana, el poder estava centralitzat a Roma i més concretament en la figura de l'emperador, amb els visigots hi haurà un canvi substancial. Amb la caiguda de l'Imperi, molts nobles i terratinents van començar a exercir una autoritat que va ser acceptada de bon grat per un poble necessitat de guia.

Els bisbes ja feien part d'aquesta feina, però, si bé tenien un domini en quan a les creences religioses, un poder que no s'ha de menystenir mai, estaven mancats de recursos i fortunes econòmiques que els permetrien millorar la vida dels ciutadans.

Així fou que, una bona part de la població va començar a emigrar cap al camp davant la manca de recursos de tot tipus a les ciutats. El camp oferia la oportunitat de conrear i criar l'aliment propi, el problema és que la majoria dels conreus i terres útils estaven en mans d'uns pocs homes. Així fou que van aparèixer els pagesos a sou o rendataris que van començar a treballar per als seus senyors (amos?).