La crisi de la monarquia visigoda va ser la causa principal de la caiguda del regne, la disgregació interna, les conjures i els afanys de poder de les grans famílies, unes vers les altres, van conduïr a una de les faccions a demanar ajuda als musulmans, i aquesta van acudir. Al 711 els musulmans, amb Tarik Ibn Ziyad al capdavant, van guanyar la crucial batalla de Guadalete (Wadilakka) en front de les tropes de Roderic.

Amb la batalla guanyada i l'afany per expandir la fe islàmica, Tariq s'enfronta a una conquesta vers un enemic que no ofereix resistència alguna. Ja sigui per l'esgotament de les institucions visigodes, o pel desmembrament del regne en petites faccions, la qüestió és que en un període relativament curt de temps, la Península Ibèrica queda sota mandat musulmà, i més enllà. Al 712 cedeixen aquelles ciutats que recorrien les antigues vies romanes: Saragossa, LLeida, Tarragona, Toledo, Osca i Còrdova. Al 716 cau Barcelona, al 719 tota la Península és islàmica, al 720 cedeix Narbona i al 726, Carcassonna. En aquest moment, l'emir 'Ànbassa ha conquerit tot l' imperi Visigot.

Si bé en la majoria dels casos la submissió és realitza en base a una ocupació militar, en altres ocasions, els magnats locals, prohoms resultants de les cultures hispano-romanes i visigodes que han fet fortuna en la transició dels sistemes econòmics, i que esdevenen poc ménys que nobles cristians, pacten la submissió amb un pagament de tributs als nous dirigents, però conservant així els seus rangs, els seus negocis i la seva religió per a ells i per a una bona part de la població que els envolta.

Les resistències i les revoltes no tindran, durant els primers anys, cap tipus de fortuna i seran reprimides amb contundència i escarni.

Les pretensions musulmanes són més grans, i això els portarà a enfrontar-se en diverses ocasions amb el regne franc, algunes vegades obtindran petites i efímeres victòries, en altres casos, com en la Batalla de Balàt aix-Xuhadà´, prop de Poitiers, seràn derrotats a mans de Carles Martell.

Sota els mandats d'´Abd Al-Malik entre 733 i 739, i Hixàm fins al 743, ja s'ha arribat a l'extensió màxima del Califat de Damasc.

Com a norma general, poques coses canviaran a casa nostra. El nou dirigent és diferent, però això no és nou, té una altra religió, tampoc és nou, i parla un altre idioma, res nou a l'horitzó. I en la majoria dels casos, als nouvinguts ja els hi està bé l'estructura i divisió territorial cristiana, així doncs, moltes coses es queden com estaven. Tret d'alguna important destrucció com la de la ciutat de Tarragona, la resta de la població no va patir gaires canvis. Hi haurà una nova migració cap al camp, però es fa difícil dir si no és una continuació de l'epoca anterior visigoda més que el resultat de la nova invasió.

Qui exercia de metge, va seguir fent de metge, qui era comerciant, seguiria exercint la seva tasca, i els servi i/o camperols que treballaven per a un senyor hispano-got, ho seguirien fent, per a aquest senyor o per al nou propietari àrab. Els nobles cristians tenien vàries sortides. La primera era la de pagar el tribut al nou mandatari, de vegades, acollir la seva fe i, fins i tot, el seu nom. D'aquesta manera seguirien en la mateixa condició. També podíen caure de categoria per sota d'un nou senyor musulmà, però no era freqüent, abans d'això preferien fugir a territoris francs.

La composició dels nous colons és majoritàriament iemenita, menys important és la presència de caisites i berebers, oponents dels primers. Aquests es distribuiran de forma tribal en zones rurals com Mediona, Tortosa, Tarragona i Mequinença.

La dominació musulmana es farà extensiva fins al segle XII, però no de igual forma a tot el territori, hi haurà zones en les que la incidència serà inferior a un segle i les conseqüències seran inapreciables.

El sistema pre-feudal que estava pre-configurat a finals de l'etapa visigoda, es veu troncat en una part de la població de l'actual Catalunya, però en les zones més nord-orientals, no hi haurà cap canvi, i l'evolució cap al feudalisme serà un fet uns desenis més tard.

Les constants incursions musulmanes sobre territori franc (aceifas), vàren provocar una reacció contundent d'aquests segons. Per als cristians merovingis ja era un problema, però per als nous mandataris carolingis no hi havia cap més opció que allunyar l'islam tot el possible de les seves terres.

Una altra dada a favor era la filiació cultural i de fe que teníen els habitants d'ambdós costats del Pirineu, uns amb un exèrcit preparat i els altres incòmodes amb els nous mandataris musulmans.

Però també hi ha un factor intern que debilita la capacitat de resistència musulmana. Un exemple és la revolta bereber. Al 742, els jundis sirians acudeixen per aplacar-la, cosa que no agrada al valí de Narbona que s'alça en armes. El valí és derrotat, però quatre anys més tard torna a la brega. La inestabilitat i el fet que prevalgui la filiació clànica abans que la islàmica comuna, comporta una inestabilitat que serà ben aprofitada pels francs.

Pipí el breu (714 - 768), primer rei carolingi, fill de Carles el Martell i d'una llarga saga de majordoms dels merovingis (el majordom no era el que entenem ara, en aquella època era la mà dreta del rei, un noble d'alt rang), va decidir de posar fi a les continuades razzies musulmanes.

Magalona, Beziers, Nimes i Agde són les primeres ciutats en caure al 752.

Entre els anys 752 i 759 es produeix un assetjament a Narbona, la quan acaba cedint, al 759 es penetra a la a la septimània i es prossegueix cap al sud. Al 767 s'ocupa Albigés, La Roege, el Gavaldan i Tolosa, i es restaura la seu episcopal d'Elna juntament amb la construcció de diversos monestirs sobre el territori. A més, es produeix un fenomen de repoblació d'aquest territori, i aquesta es farà, en la seva majoria, amb hispani

Coincidint amb l'expansió franca, el príncep omeia Abd al-Raman és expulsat de Damasc i es refugia a al-Andalus (755), una vegada allà s'autoproclama emir independent amb la idea d'unir a tots els clans i famílies sota un únic mandat.

Però la cosa no anirà del tot com ell volia. Al 774, valíes i muladies es conjuren contra l'emir amb dos fronts: Sulayman a l'eix Girona-Barcelona i al-Husayn a Saragossa. Carlemay es veu temptat per Sulayman a entrar en combat amb la promesa de sotmetre el territori i la mateixa ciutat de Saragossa, però a mig camí arriben rumors de traició i que els musulmans s'han atrinxerat al darrera de les muralles de la ciutat aragonesa i no pensen cedir, a més, esperen reforços del sud. Les tropes de Carlemay, amb Roldà al front, pateixen una emboscada al 778 i sucumbeixen a un exèrcit major en nombre, moriran bona part dels millors soldats francs, Roldà inclòs. Des d'aquest moment, Carlemay té molt clar que ha de conquerir i controlar els territoris del sud dels Pirineus.

Fou Lluís el Piatós (778-840), fill de Carlemany i rei d'Aquitània des de 787, qui s'ocupà del la qüestió hispànica. Entre el 780 i el 785, els francs vinguts de Tolosa, ocupen les valls altes del Pallars i la Ribagorça i prenen Girona, la qual es rendeix gràcies a una acció interna contraria a la presència musulmana. Sobre el 789 la Cerdanya i l'Urgell.

El valí de Barcelona, Sa`dun al-Ru`ayni, que està enfrontat a l'emir, demana ajuda als francs. La resposta, al 799, és l'encàrrec a Borrell, comte de Cerdanya i Urgell, que fortifiqui localitzacions importants com Casserres i Cardona, entre d'altres, és l'avantguarda de l'assalt a Barcelona. Rostany de Girona comença l'assetjament al 800 mentre Guillem de Tolosa i Ademar de Narbona ocupen posicions en el decurs del Llobregat per impedir l'arribada d'ajuda islàmica des del sud. La batalla es perllonga fins que Lluís el Pietós fa acte de presència i sotmet la ciutat, és el 3 d'abril de 801. La intenció, una vegada conqueirda Barcelona, era anar més enllà, així és que hi ha un intent de sotmetre Tortosa i posar la frontera a l'Ebre, però l'acció fracassa al 810 després d'anys d'intents infructuosos.

Paral·lelament es produeix una expansió sobre Aragó i Navarra. Al 812, i davant la impossibilitat d'avançar més enllà, Carlemay signa un tractat de Pau amb els mususlmans posant el límit en la franja formada pels rius Llobregat, Cardener, Segre mig i la localització de Tremp. Ara tenim el que coneixem com a Marca Hispànica, designada així en els Annales regni Francorum (Annals Reials dels Francs) i els Annales Bertiniani per a designar aquells territoris que havia conquerit Carlemany més enllà dels Pirineus i que feien frontera amb els musulmans.

Ramon d'Abadal però, demostra que no hi ha cap tipus de grau administratiu ni territorial en aquesta expressió, no hi ha un territori concret que tingui un comte o marquès de la Marca Hispànica com sí els tenien altres demarcacions com Vallespir, Conflent, Besalú, Barcelona, Girona, Urgell, etc. Es tracat doncs, d'un recurs nominatiu del redactors dels Annales regni Francorum.

Potser la Catalunya de l'època no es deia Marca Hispànica, però si que formava part de la Gothia. De fet, Carlemay era Rex Gothiorum i així serà presentat també el seu net Carles el Calb.

Els francs van reorganitzar la Gothia, tant jurídicament, com religiosament. Així és com les diòcesis de Barcelona, Girona, Elna i Urgell s'integren a l'arquebisbat de Narbona, el qual imposa una nova litúrgia, la romanofranca, amb nous llibres i una reestructuració del santoral i les homilies. També s'imposa, a partir de 817, la regla benedictina per a la vida dels monestirs.

Amb la introducció dels nous llibres, també penetra la nova forma lletra carolíngia en detriment de la visigòtica.

Els carolingis designaran durant anys, el comte de cada demarcació a Catalunya, de vegades serà un noble franc, cosa que no agradarà ni a bona part de la població local, ni al mateix designat, que no veurà moltes vegades amb bons ulls això d'emigrar cap a terres allunyades de la seva pròpia.

En un primer moment, el primer comte de Barcelona designat per Carlemany serà Berà del 801 al 820, el qual tenia filiació visigoda com a resultat de les relacions matrimonials que havien tingut lloc en el passat entre la noblesa franca i la visigoda.

Berà també serà comte de Girona al 812 i de Rasès i Conflent. La seva dona, Romilla, era una noble visigoda, i tal vegada influenciat per aquesta i per la seva mare, ambdues godes, va decidir aixemplar el seu territori cap al sud, sempre sota la protecció i mandat del rei franc, opció que va fracassar per tres ocasions.

Els problemes en les fronteres van portar a Carlemany a signar una sèrie de treves, recolzades directament i verificades pel Comte Berà. Però en aquestes treves, indrets com Saragossa o Pamplona es van aliar en contra dels francs, en poc temps assolirien la seva independència. Els nobles francs van acusar a Berà de traïdor i de preocupar-se més pels partidaris visigots que dels francs, i va ser desterrat al 820.

El seu successor, nomenat pel rei Lluís el Pietós, fou Rampó, un noble franc, qui ocuparia el càrrec a Barcelona, Girona i Besalú. Els comtats de Conflent i Rasès serien per al fill de Berà, Guillemó, que ja n'era el governant des de 812.

Al 826 hi ha la Revolta d'Aissó, home de confiança de Berà, on prendrà part Guillemó juntament amb la noblesa d'origen visigot en front dels nobles francs encapçelats pel comte de Barcelona, Bernat de Septimània. A inicis del 827, els revoltats van rebre l'ajut militar de l'emir de Còrdova Abd al-Rahman, a qui també li interessava mantenir lluny als francs, potser pensant en recuperar l'espai perdut.

Que les fronteres estiguin establertes no vol dir que els musulmans es quedin de braços plegats, les razzies seran constants durant anys i anys, de fet, si ens atenem al que serà la frontera de Catalunya anys més tard, hem de tenir en compte que tot allò que està al sud del Llobregat i Cardener i a l'oest del curs mig del Segre, és musulmà.

El darrer aspecte que comentem és el del comtat en sí, la de la seva denominació i demarcació. I no ho comentem per què estigui tot clar, si no, tot el contrari. No sabem quin és el mecanisme que delimita els diferents comtats. En alguns casos pot ser un límit físic, una muntanya, un riu,... però en altres ocasions no està clar. Se sap que hi ha noms heretats d'època íbera, com el comtat de Cerdanya que era l'antic territori de la tribu dels ceretans, en altres ocasions per denominar un comtat s'escull el nom de la ciutat més important, però també hi ha casos en que es tria el nom d'una ciutat menor.

En quant als musulmans, la seva evolució estarà lligada a dos fets principals: les lluites entre clans en un primer moment combinada amb la força de la població local, i l'arribada primer dels almoràvits i després dels almohades en el moment final de desintegració.

Tortosa i Lleida seràn els grans centres islàmics de Catalunya, els uns vinculats a Osca i Saragossa, i els altres aliats amb València i Múrcia, una pura qüestió de proximitat, amb tot, cal dir que sovint els regents d'un i altre indrets ténen la mateixa filiació, i que en un moment donat, Lleida també estarà en la òrbita de València.

Les discrepàncies internes de cada part del regne són un problema menor comparat amb el que se'ls hi bé al damunt quan els berebers opositen per fer-se amb el califat. En poc temps, es proclamen un total de tretze calífes entre omeies i hammudites i d'això se n'aprofiten les elits locals (sovint formades per berebers o per saqàlibes (antics esclaus de procedència eslava allistats als exèrcits musulmans)), per afermar el seu poder. Poc després el sistema cedeix i les províncies s'independitzen. Inicialment, Tortosa i Lleida s'oposen als hammudites i fan costat als omeies, però les elits locals són molt fortes ara, els fatimíes i els berebers són majoria, especialment els primers a Tortosa.

La realitat és que, encara que els ara regnes locals recolzin la coronació d'un o altre califa omeia, el poder d'aquest califa sobre el territori dels regnes de taifes és poc més que anecdòtic.

El regne de Lleida estableix unes relacions comercials molt importants amb els comtats catalans durant el segle XI, la qual cosa va afavorint que la frontera entre ambdós sistemes es dilueixi a pasos agegantats. El mateix succeeix a altres zones islàmiques de forntera amb el cristianisme. Sobre el 1026, el comtat de Barcelona engoleix Cervera i trenta anys després farà el mateix amb Tàrrega. I aquest és només un exemple d'entre molts d'altres.

En vista del descontrol i la disparitat de regnes independents, una facció, els almoràvits, que tenen una visió unionista basada en una nova reforma radical de l'islam, entren en escena de forma contundent. Aquests es preparen al magreb per reconqurir les taifes, i ho faran.

Des de finals del segle XI, quan al 1086 Yússuf ibn Taixfín creua l'estret de Gibraltar, i part del segle XII , els almoràvits arribaran a reconquerir i a afermar el poder en la major part de l'àrea musulmana, recuprant ciutats perdudes com Saragossa al 1110, fins i tot arribant a Mallorca al 1116. La realitat però, farà que perdin cadascun dels emplaçaments amb la mateixa rapidesa amb la que els havien guanyat. Ara serà el torn dels almohades.

Els almohades vàren ser un altre moviment religiós, emparentat amb la dinastía mumínida. Després de conquerir tot el nord d'Àfrica, passaran a Al-Andalus (1145-1146), i s'imposaran als almoràvits. El punt més algid el va assolir Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur en guanyar la batalla D'Alarcos al rei Alfons VIII de Castella.

El seu poder havia de ser absolut, però a l'hora de la veritat es van mostrar força més febles que els seus predecessors i el 1212, en perdre a la Batalla de las Navas de Tolosa en la que hi participa el Comte de Barcelona i Rei d'Aragó, Pere I el Catòlic, es va iniciar irremediablement el seu declivi. La majoria de regnes de taifes es van independitzar i diluïr amb el temps, en gran part, conquerits pels exèrcits cristians.