La institució del comte apareix en el mateix moment que hi ha un comtat, i és designat pel rei Franc a qui jurarà fidelitat. Però, què fa un comte?

Inicialment, el comte té l'obligació d'enviar les rendes anuals que ha recaptat en les seves terres i d'assistir a les assemblees que proposava el monarca. El comte és la mà del rei, és el representant del poder i les lleis del rei franc sobre el comtat. És el màxim representant de l'adminitració fiscal i judicial i té una sèrie de drets atorgats que li suposen certs beneficis en quan a la fiscalitat i els drets de mercat, a més d'una renda.

Però també tenen l'obligació de mantenir els castells, muralles, camps,... i en aquells comtats fronterers, vetllar per la pau i la concòrdia i impedir un possible avanç de les tropes musulmanes. A finals del segle X, alguns comptes es faran rics i compraran altres terres eixamplant les seves.

El segon càrrec en importància és el vescomte. Aquest és un delegat polític del comte i ostenta les seves funcions quan es troba ausent. En un comtat només hi ha un vescomte, però trobem altres càrrecs secundàris com els vicaris. El vescomte té la potestat de presidir un tribunal de justícia, consagrar recintes religiosos, etc. Tot sovin el vescomte reb un nom diferent al del comte, és així per exemple que en comtat de Girona és el vescomtat de Cabrera o el d'Osona que és anomenat vescomtat de Cardona.

El tercer càrrec és el del vicari o veguer. Són nomenats pel comte i/o pel vescomte i n'hi ha diversos. Aquests vicaris tindran al seu càrrec unes terres de forma delegada, però a canvi, també n'obtindran algunes per a ells en propietat. Amb el temps, esdevindran la base d'algunes de les més importants famílies nobiliàries catalanes. Molts dels vicaris es faran rics i tindran molt de poder ben aviat, al segle X. És així que s'aniran separant dels seus amos (comtes i/o vescomtes) i es convertiran en grans senyors feudals.

Guifré el pilós(840 - 897), va ser nomenat Comte de Barcelona, Girona i Osona al 880, però abans ja ho era de Cerdanya i Urgell. La historiografia ens diu que es tracta d'un noble amb orígens visigots locals, amb tot, manté obediència al rei franc que és qui el posa al càrrec. La seva tasca és importantíssima, sobretot pel que fa al repoblament de la Catalunya central i també per què serà el darrer comte de Barcelona nomenat pel rei carolingi, a apartir d'ara, el càrrec serà hereditari, per tant, Guifré és el fundador del Casal de Barcelona.

Guifré es casarà amb Guinidilda d'Empúries i tindran cinc fills (Miró, Borrell, Sunifred, Radulf i Sunyer) i cinc filles (Riquilda, Ermessenda, Emma, Cixilona i Guinidilda).

Seguim la línia del Comte de Barcelona i veiem que el designat és Borrell (874 - 911), que ho comparteix amb Sunyer fins que el primer mor al 911. Sunyer serà comte fins al 951.

Miró serà comte de Cerdanya i Besalú, Sunifred ho serà d'Urgell i Radulf serà bisbe d'Urgell i abat del Monestir de Ripoll, creat pel seu pare. També aixecat sota les ordres de Guifré tenim el Monestir de Sant Joan de les Abadesses on la seva filla, Emma, en serà l'abadessa.

La tasca més important que va desenvolupar Sunyer (890 - 950), fou l'expansió del territori vers el Penedès fins a Olèrdola, i la resposta contundent a una del les sovintejades ratzies musulmanes al 936. A la seva mort deixa el comtat a dos dels seus fills, tal com havia fet el seu pare. Sunyer es va casar amb Aimilda i va tenir una filla, Guidimilda. La seva segona esposa fou Riquilda de Tolosa amb la que va tenir cinc fills: Ermengol I d'Osona, Miró i Borrell II que seran comtes de Barcelona, Adelaida que serà abadessa de Sant Joan de les Abadesses i Guillem.

Mentre Miró (926 - 966), es dedicava a tasques locals, especialment a la ciutat de Barcelona, Borrell II (927 - 992), comandava l'exèrcit i les relacions exteriors. Aquest comte és important per dos motius essencials. Primer per què va voler restituïr, tot i que sense sort, la província episcopal de Tarragona i agrupar així a totes les diòcesis catalanes, separant-les de Narbona. I el segon motiu fou que després de diverses ràtzies del musulmà Almansor, algunes de gran repercusió com en la que va saquejar Barcelona al 985 havent derrotat a Borrell II en la Batalla de Rovirans. El comte de Barcedlona va demanar ajut al monarca franc, Lotari I, però aquest no va fer cas en cap moment. Aquest fet, juntament amb la creixent desafecció amb el regne, va provocar que al 988, quan Hug Capet va accedir al tron franc, Borrell II no li renovés el pacte de vassallatge, iniciant així el camí independent dels comtats catalans.

Es va casar amb Letgarda de Tolosa i va tenir dos fills i dues filles: Ramon Borrell comte de Barcelona, Ermengol I comte d'Urgell, Riquilda i Ermengarda.

Ramón Borrell (972 - 1017), va ser comte de Barcelona de 992 a 1017. De la seva biografia en destaquen les batalles contra el fill d'Almansor, i per la Batalla de Qurtuba (Còrdoba) de 1010. En aquetsta batalla, el comte assití a l'exèrcit de Muhàmmad ibn Hixam que volia recuperar Còrdoba de mans dels berebers. L'expedició tingué una part important d'èxitsi tornà a terres catalanes amb un botí important, malgrat les baixes del comte Ermengol I d'Urgell i dels bisbes deBarcelona, Vic i Girona.

L'altre aspecte interessant, és que Ramón Borrell va afermar la conquesta del Penedès i va arribar fins a la Conca de Barberà i part del camp de Tarragona.

Ramón Borrell es va casar amb Ermessenda de Carcassona amb la que va tenir una filla, Estefania Ramón i un fill, Berenguer Ramón I. Ermessenda va ser comtesa consort i va regir els destinis del comtat juntament amb el seu marit primer i després entre 1017 i 1021, quan el seu fill encara era infant, ho va fer en solitari. I seguiria tenint poder i influències fins al regnat del seu net Ramón Berenguer I.

Berenguer Ramon I (1004 - 1035). La seva política fou de pau amb tothom, però això va provocar que alguns nobles, que pensaven que la guerra els reportava importants ingressos, i de fet així era, es van posar en contra del monarca, el qual manava, però poc.

La regència la va seguir teninr la seva mare, Ermessenda, però tot i la seva capacitat i i força, era una dona, i cap noble no li retria servei. Fou una època de descabdellament del poder comtal, i més quan a la mort de Berenguer Ramón I, es va dividir l'herència entre tots els fills, desmembrant una mica més la força dels comtats catalans.

Berenguer Ramon I es va casar amb Sança de Castella, filla del Comte de Castella, amb la que va tenir dos fills: Ramon Berenguer de Barcelona i Sanç d'Olèrdola. Desrpés va contraure matrimoni amb Guisla de Lluçà amb la que tingé tres fills més: Guillem d'Osona, Bernat Berenguer de Barcelona i Sibil·la.

Ramon Berenguer I (1023 - 1076), va haver de fer front a molts problemes: una rebel·lió de nobles, especialment amb Mir Geribert al Penedès, una revolta d'altres comtes catalans, batalles amb els musulmans i fins i tot, problemes amb la seva àvia Ermessenda. Resumint molt, direm que en va sortir victoriós de tots. Va afermar el poder del comte de Barcelona per damunt de diversos comtes, vescomtes i marquesos catalans i va rebre d'ells el jurament fidelitat i d'homenatge, entrant de ple en el nou sistema feudal. Si fins al moment, comtes, vescomtes, marquesos, nobles, aristòcrates i demés prohoms disposaven d'una certa llibertat de moviments en les seves terres, ara totes les terres pertanyen al comte de Barcelona, que en un moment de força expandeix el territori fins a Rasès i Carcassonna.

Ramon Berenguer va tenir tres esposes. Amb la primera, Elisabet de Nîmes, va tenir tres fills: Pere Ramon, Arnau i Berenguer. De la segona poca cosa es pot dir, Blanca de Narbona fou repudiada i sense descendència. I amb la tercera, Almodis de la Marca va tenir dos fills: Berenguer Ramon i Ramon Berenguer, ambdós comtes de Barcelona i dues infantes: Agnès i Sança.

Almodis de la Marca fou molt important per a Ramon Berenguer, com ho havia estat Ermessenda per al seu avi, però en aquest cas les aspiracions i l'afany de protagonisme eren desmesurats. Al final del seu regnat rebia importants sumes econòmiques de tot arreu dels seus comtats i més enllà de les fronteres, fins i tot de terres musulmanes de Lleida i Tortosa, augmentant el poder i la importància del Comte de Barcelona.

Ramon Berenguer no va dividir el comtat i les terres etre els seus fills, els hi va encomanar que compartissin càrrec. Així Ramon Berenguer II (1053 - 1082) i Berenguer Ramon II (1053 - 1097), que amb tota provabilitat eren bessons, van ostentar el poder conjuntament fins a la mort del primer. Sembla que hi va haver certa tibantor entre els dos germans, amb tot, la regència una vegada morts els dos, va quedar en mans del fill de Ramon Berenguer II. Els pactes , el repartiment les divisions de terres, que no de càrrecs, van apaivagar força les tensions.

Ramón Berenguer sembla que va ser força més actiu de cara a l'exterior com ho demostra la seva expedició a l' emirat de Múrcia , en ajut del rei sarraí de Sevilla contra els de Toledo , València , Granada i Màlaga , els quals rebien l'ajuda d'Alfons VI de Castella. Però va ser un fracàs. Com també ho serà l'expedició del seu germà vers els sarraïns de Saragossa, en aquest cas qui els ajudava era el Cid, i Berenguer Ramon II va ser fet presoner.

El mateix any 1082, Ramon Berenguer II va perdre la vida de forma misteriosa mentre viatjava de Barcelona a Girona. Les males llengües parlàren sobre un possible assassinat a mans d'homes del seu propi germà, al qual se'l coneixerà per sempre com el Fraticida. El lloc on va ser assassinat es coneix com la Perxa de l'Astor, a Sant Feliu de Buixalleu, i el barranc on va ser trobat s'anomena el Gorg del Comte.

Ramon Berenguer II va ser enterrat a la Catedral de Girona, on podem observar el seu sarcòfag i una sèrie de franjes de color roig i daurat. Aquests colors es conserven bé, no és així a l'emblema dels escuts, tot i que la seva forma i distribució fa pensar que tindríen els mateixos colors.

No és però, la primera vegada que es denoten els colors del Casal de Barcelona i que seran els representatius de Catalunya i després d'Aragó i de València i Mallorca quan siguin conquerides, anys abans trobem els mateixos pals al sarcòfag de la comtessa Ermessenda, també enterrada a la Catedral de Girona.

Ramon Berenguer III (1082 - 1131) acabava de nàixer quan va morir el seu pare. La cosa no va ser fàcil, hi va haver un bàndol que no volia que el seu oncle es fes càrrec del nadó i durant anys ho van aconsseguir, però això provocava massa tensions internes i els comtes exteriors ho aprofitaven per pendre possicions. Al 1086 però, amb la interjecció de nobles importants i famílies destacades com els Montcada i els Cabrera, Berenguer Ramon II va poder fer-se càrrec del seu nebot a canvi de respectar la línia successòria.

La seva política exterior va tenir tres fronts: L'acostumat en vers als musulmans, amb els que va tenir tantes derrotes com victòries, perdent i guanyant terreny campanya rere campanya amb escàs èxit expansiu.

El segon front fou vers l'Occitània. Al casar-se amb Dolça de Provença va assolir el control d'aquelles terres de forma efectiva, recuperant també, part del perdut a Carcassonna i Rasès.

Finalment, Ramon Berenguer III va ser el primer comte de Barcelona que va mirar cap al mar. Així es va embarcar amb èxit contra els musulmans de Mallorca, la qual va saquejar conjuntament amb les tropes Pisanes.

El darrer fet que destaquem és que durant la seva vida va anar adquirint títols a mida que s'anaven morint comtes d'altres indrets de Catalunya. Així fou per exemple amb els comtats de Cerdanya i Besalú. Al final de la seva carrera tigué els títols de Comte de Barcelona, Girona, Osona, Manresa, Cerdanya, Conflent, Berga, Besalú i Ripoll.

Es va casar amb la filla del Cid, Maria Díaz de Vivar amb la qui va tenir dues filles: Maria i Ximena. Després pregué per esposa a Almodis de Mortain amb qui no tingué descendència. Finalment, va contraure matrimoni amb Dolça de Provença, Comtessa de Provença, amb la que tingué fins a set fills. Els varons Ramon Berenguer IV de Barcelona i Príncep d'Aragó, Berenguer Ramon I de Provença i Bernat. Les infantes eren: Berenguera, Estefania, Mafalda i Almodis.

Ramon Berenguer IV (1113 - 1162), va batallar i obtenir moltes victòries, especialment contra els musulmans a Almeria, València, Tortosa, Lleida, etc. Els guanys, tant territorials, però sobretot, econòmincs, vàren ser milionaris i el poder deol comte de Barcelona va anar en augment.

Però si per alguna cosa és conegut aquest comte és per què fou el primer comte-rei de la corona d'Aragó. En efecte, les problemes de succesió a la corona aragonesa vàren aparèixen quan Ramir II d'Aragó tingué només un descendent i no era un nen. Així havia de buscar un bon marit i futur rei per a la seva filla Peronella.

En principi, la infanta s'havia de casar amb el fill d'Alfons VII de Lleó, però la noblesa aragonesa no hi estava d'acord i apostava pel comte de Barcelona. L'agost de 1150 es va realitzar el casament a Lleida, quan la princesa aragonesa havia assolit l'edat de 14 anys. S'ha de recordar que el matrimoni es va convenir quan Peronella no tenia més d'un any d'edat i que el matrimoni suposava la submissió de la noblesa, les ordres caballeresques i el poble aragonès, al comte de Barcelona.

Poc després, Ramon Berenguer IV i Alfons II de Castella vàren signar un pacte, El Tractat de Tudellen, pel qual es repartien la península, València, Dènia i Múrcia havien de ser pel Comte de Barcelona, però a la vegada, aquestes terres havien de retre homenatge al reis dels castellans.

Ramon Berenguer IV va aixemplar les relacions exteriors lluitant al costat de pisans i genovesos contra els musulmans i amb Enric II d'Anglaterra contra el Comte de Tolosa.

En la seva política expansionista, anava a entrevistar-se amb l'emperador Federic I Barba-roja quan va trobar la mort de camí, era el 7 d'agost de 1162. El seu sepulcre es va sotiar al Monestir de Santa Maria de Ripoll, però va ser saquejat durant la Guerra del Francès, cap al 1794 i finalment profanat i cremat al 1806.

Del matrimoni amb Peronella van nèixer cinc fills: El primer es va anomenar Pere, i havia de ser el rei successor, però va morir quan era encara infant. Els altres foren: Alfons I, un altre anomenat Pere que després va canviar el nom per el de Ramon Berenguer en ser nomenat Comte de Cerdanya i Provença, Sanç, i la inafanta Dolça. També tingue un fill anomenat Berenguer d'una dóna desconeguda.

En aquest punt he de fer un incís. Per als catalans i com a Comte de Barcelona, Alfons, fill de Berenguer IV seria Alfons I, però per als aragonesos i com a rei, era Alfons II. Aquí segueixo la nomenclatura catalana, tant amb aquest personatge com en altres que comparteixen la problemàtica.

Alfons I, anomenat el Cast o el Trovador ( 1157 - 1196), quan encara era un infant, i per desitg expressat pel seu pare, restà sota la custòdia del monarca anglès Enric II.

Sota el seu mandat es va consolidar definitivament el poder del comte de Barcelona sobre la resta de comtes i nobles catalans, retingué tots els títols amb l'excepció dels comtats d'Urgell, Empúries i Pallars Sobirà. Després de diversos conflictes i tractats a Occitània, el comte va aconsseguir de mantenir les terres i consolidar les froteres.

A la península també hi hagué prous conflictes. La successió d'estira i arronça amb el regne de Castella, primer amb Navarra com a excusa i després, davant la força dels exèrcits castellans que conquerien Conca i avançaven cap al sud, van provocar que Alfons I entregués la conquesta de Murcia a Castella, tancant gran part del territori expansionista català.

La força, cada vegada menor, dels musulmans, no els impedia d'organitzar ratzies. Amb tot, el comte de Barcelona segui al seva exopansió cap al sud d'Aragó i fundava Terol.

L'afermació del poder comtal no va comptar amb el vist i plau de tota la noblesa catalana, alguns es vàren revoltar, especialment a l'aragó i a occitània, però no exclusivament.

Alfons I es va casar amb Sança de Castella amb qui tingué nou fills: Pere, Alfons, Sanç, Ramon Berenguer i Ferran i les infantes Constança, Elionor, Sança i Dolça. A la seva mort fou enterrat al Monestir de Poblet.

Pere I, el catòlic (1177 - 1213), no fou precisament el més il·luminat dels comtes de Barcelona. De la seva biografia resumirem que no va tenir enfrontaments destacats amb Castella, fins i tot va participar conjuntament a la Batalla de les Navas de Tolosa amb força èxit. Poca cosa també contra els musulmans que franquejaven les fronteres catalanes. Però un desastre a Occitània.

Com sigui que són les estranyes aliances medievals, el monarca tenia famíliars i coneguts que no tenien la simpatia de la Santa Seu ni del monarca francès, entre ells el Comte de Tolosa, i les seves amistats amb els Càtars. De fet, Pere I va intentar la pau seguint les directrius del Papa Inocenci III. Davant les incursions de Simon de Monfort a Beziers i Carcassona, el comte li va donar en custòdia al seu propi fill, Jaume, per apaivagar les ànsies expansionistes del noble franc, però la cosa no va anar així i al final es van haver d'enfrontar a la Batalla de Muret. El resultat és de sobra conegut, el comte va caure en el combat i el problema gran era que el seu successor estava sota la tutel·la del seu assassí.

Una curiositat: les males llengües (i ho diu el mateix Jaume I a la seva crònica del Llibre dels Feyts), comenten que la nit anterior a la Batalla definitiva de Muret, el comte havia estat festejant doncelles i bebent fins a altes hores. A conseqüència d'això va presentar-se al combat en unes deplorables condicions. Per altra banda, els soldats francs no tenien ni idea de qui era el rei català, només sabien que era alt, fort i amb barba, poca cosa més. En el fragor de la comtesa, un cavaller franc va cridar: He mort al rei d'Aragó!, i certament havia matat a un home semblant, però no al comte, el qual, en sentir aquella expressió va tenir la brillantíssima idea de cridar: No, el rei sóc jo. No cal dir que en aquell moment tot l'exèrcit franc va saber qui era el comte Pere I, i no van trigar gaire en donar-li les gràcies.

Pere I es va casar amb Maria de Montpeller amb qui va tenir dos fills: Jaume i Sança. També se li reconeixen dos fills fora del matrimoni: Pere i Constança.

Jaume I, el Conqueridor (1208 - 1276), és possiblement el comte més famós i conegut, tant per les seves conquestes, com per la seva vida privada.

Com en tots els casos, aquí només faig un apunt sobre la seva trajectòria, enumerar tots els esdeveniments de la seva dilatada carrera seria motiu d'una pàgina molt més extensa que aquesta.

De les eves conquestes en destaquen València, Mallorca i Múrcia, i les posteriors intervencions vers els musulmans revoltats. Durant el seu mandat queda clar que l'expansió sobre la Occitània queda suspesa definitivament.

També va haver d'enfrontat diverses revoltes nobiliàries. Durant el seu mandat es promulga el Pactisme amb les Corts Catalanes i els seus representants (nobles, clergat i classes privilegiades), en moltes ocasions i davant la necessitat de crèdit per part del rei, els polítics catalans obtenien privilegis a canvi del seu ajut econòmic. És un sistema novedós i gairebé democràtic molt semblant al de la Carta Magna britànica de 1215, i hem de saber que aquest document encara és vigent i és la base de la societat democràtica britànica. Amb tot, s'ha de recalcar que la experiència catalana és, com amínim, de 1192, però que tenen el seu orígen en la primera reunió de Pau i Treva de 1021.

Jaume I també va tenir una vessant literària important, la seva obra més coneguda és el Llibre dels Feyts, una recopilació de la seva vida, pública, militar, religiosa, però també privada amb un llenguatge planer i molt aclaridor. Se li atribueix també el Llibre de la saviesa del Rei Jacme I d'Aragó.

De la seva vida privada en destaquem la quantitat de relacions extramaritals que li són reconegudes, o que ell mateix recoineix en els seus escrits i la seva estreta relació amb l'església catòlica i la seva devoció i protecció vers el Monestir de Santa Maria de Poblet on demanaria ser enterrat en el seu testament. I així fou.

Jaume I mor el 27 de juliol de 1276 en el trajecte que el portava de València a Poblet per ingressar com a monjo, la seva vida ja havia arribat a la fi. Les seves despulles van romandre dos anys a València fins que el seu fill, Pere el Gran, les va depositar al Monestir de Poblet on encara s'hi pot observar el seu sepulcre restituit. Les seves restes, però, ja havien estat saquejades brutalment quan al 1837 els monjos van ser extrets del recinte, el qual va quedar abandonat. Els pobldors dels voltants, en busca de tresors incerts, van saquejar el monestir i acabaren destrossant el sepulcre del monarca, també els de Pere el Cerimoniós i Joan el Caçador entre d'altres. Les despulles de Jaume I van ser vestides amb barretina i trabuc i exposades a la porta del recinte. Amb tot, avui dia encara es disposen d'unes despulles que estan sent analitzades i que podrien correspondre al comte-rei, tot i que els primers anàl·lisis realitzatats a la UAB no vàren ser gaire positius.

Jaume I es va casar tres vegades. La primera quan comptava amb 13 anys d'edat amb Elionor de Castella amb qui va tenir l'infant Pere, que hauria de ser rei, però que no va sobreviure al pare. Després es va casar amb Violant d'Hongria amb qui va tenir vuit fills: Violant, Constança, Sança, Pere II el Gran, Jaume, Elisabeth, Sanç i Ferran. Finalment, es va casar amb Teresa Gil de Vidaure amb qui va tenir dos fills més: Pere i Jaume. A part de les molte amants i fills il·legítims que se li atorguen.

Pere II, el Gran ( 1240 - 1285), no va tenir un regnat massa llarg a causa de la longevitat del seu pare i d'una mort prematura als 45 anys. Amb tot, les seves conquestes i fites en relacions internacionals, comercials, etc. són prou importants.

Durant un llarg període estarà al costat del seu pare en les conquestes i revoltes, de fet, serà qui comandarà l'expedició contra els musulmans de Múrcia (1265 - 1266) i també serà present en la tercera revolta sarraïna de València (1276 - 1277).

Entre els anys 1282 - 1298 conquereix Sicília, començant l'expansió catalana per la Mediterrània.

Durant el seu regnat ha de mantenir, com en casos anteriors, diversos confrontaments amb la noblesa, sempre àvida de riqueres i privilegis.

L'expansió i la creixent notorietat del comte de Barcelona no serà ven vista per altres reis i prohoms

europeus, fins i tot el Papa Martí IV arriba a excomulgar-lo. La cosa va en augment i França entra en conflicte armat amb Catalunya. Les tropes de Felip III l'Ardit, van avançar lentament, al 1285 Girona és arrassada, però els catalans no sempre perdem les guerres. Les tropes de Roger de Llúria vàren derrotar als francesos a la Batalla Naval de les Formigueres i poc després obtingueren la victòria a la Batalla del Coll de Panissars, foragitant als francesos, els quals, també s'ha de dir, eren ajudats pel germà del comte Pere, el rei de Mallorca Jaume II, que evidentment, va perdre els seus privilegis.

Pere el Gran també va tenir una faceta literària, i va ordenar construir les Reials Drassanes de Barcelona.

Es va casar amb Constança de Sicília amb qui va tenir sis fills: Alfons, Jaume, Elisabet, Frederic, Violant i Pere, també tingué dues amants reconegudes amb les que va tenir fins a set fills més.

La nit del 10 a l'11 de novembre de 1285, el rei, que feia uns dies havia caigut malalt, moria a Vilafranca del Penedès. Poc després les seves despulles van fer camí cap al decans etern al Monestir de Santes Creus. El seu sepulcre és l'únic del casal de Barcelona que s'ha mantingut intacte i les restes del comte estan sent estudiades.

Alfons II, el franc (1265 - 1291). Va confiscar Mallorca a Jaume II, oncle seu, per ordre del seu pare, davant la traició del rei mallorquí. En política exterior tingué enfrontaments amb Castella pel seu posicionament profrancès, amb tot, va tenir una predisposició a la diplomàcia a assolir acords com els de Canfranc (1288) o el de Brinhòlas (1291) en la que s'estableix la pau entre catalunya, França i la santa Seu.

Durant el regnat del seu pare, els aragonesos, veient que les incursions i beneficis d'ultramar no els implicaven ni en treien rèdits, van promulgar el Privilegi General d'Aragó, una mena de consell general dels nobles aragonesos. Aquests volien millores al seu favor i per això collaven al monarca en la celebració del les Corts de 1286, també els valencians començaven a tenir una filiació més proaragonesa en aquest sentit. Amb tot, Alfins II es va mantenir ferm i a les Corts de Montsó de 1289, catalans i valencians conjuntament, van establir un major control i poder del monarca sobre la noblesa. Aquest capítol, però, tindrà una trascendència decisiva un segle més tard, com ja veurem.

Alfons II es va casar amb Elionor d'Anglaterra i no va tenir descendència, per això, en el moment de la seva mort, el càrrerc va recaure sobre el seu germà Jaume.

Jaume II, el just (1267 - 1327). Va tractar de mantenir la pau amb Castella alhora que enfortia les posicions a la Mediterrània, ajudant fins i tot en Terra Santa a la Batalla d'Acre (1291), la qual fou un desastre.

Per conciliar la pau entre els seus adversaris i la Santa Seu, va signar una sèrie de tractats de relatiu benefici inicial per a Catalunya. Primerament el Tractat d'Anagni (1295) pel quan cedia Sicília a la seu papal i retornà Mallorca a Jaume II (el de Mallorca), tot a canvi del dret de conquesta sobre Sanrdenya.

Poc després signà la Pau de Caltabellota, de fet, fou el seu germà Frederic II qui va assolir la capitulació de Carles d'Anjou i va recuperar el tron de Sicília. Fou precisament en aquest període que un mercenari entrà al servei del rei Frederic, era Roger de Flor. La seva ajuda per a assolir la victòria fou recompensada amb el títol de vice almirall de la Flota de Sicília. Aquest antic monjo templer va crear la Companyia Catalana d'Orient que, juntament amb 4.000 almogàvers van acudir a la crida d'ajuda de l'Emperador de Bizanci, Andrònic II Paleòleg. Les cròniques ens diuen que Roger de Flor va assolir l'èxit però que va ser traït i assassinat a Adrianàpolis. Els almogàvers es van cobrar la venjança i van aniquilar tothom que van trobar de l'Imperi fins a Constantinoble (La Venjança Catalana). Poc després, en el marc de disputes internes, una facció es va apoderar del Ducat d'Atenes i en va fundar el de Neopàtria que passarien a mans del comte de Barcelona, Jaume II, per la via del rei de Sicília, que era el seu germà.

Finalment va obtebir un trionf important al posicionar-se amb un dels pretendents al tron de Castella, així va assolir que Ferran IV de Castella signés un tractat pel qual el nord de Múrica anava a parar a mans catalanes incorporades al regne de València. No és poca cosa, doncs les ciutats reconquerides avui dia segueixen estant al sud del País Valencià: Novelda, Elx, Alacant, Elda, Crevillent, etc. Al final va Conquerír Sardenya (1324) i va establír bases comercials a Xipre , Egipte i Constantinoble.

Pere III, el Cerimoniós o el del Punyalet (1319 - 1387). Sota el seu llarg mandat obtingué la major quantitat de títols dels comtes de Barcelona. (Rei d'Aragó, València, Sardenya, Mallorca, Duc d'Atenes i Neopatria, a més de tenir el control efectiu del comtat d'Epúries, és a dir, Catalunya en la seva màxima expansió.

Crearà la Generalitat de Catalunya on les Corts hi designen dotze diputats per treballar en matèria fiscal, doncs les guerres anteriors i les que es veuen a venir, estan minvant les arques catalanes. Sobre el 1362, la institució tindrà ja un caràcter permanent i un primer president en la persona del Bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles.

Castella ha invaït València i Aragó i la Guerra amb Catalunya no trigarà a presentar-se. El rei haurà de fer front a la revolta dels nobles Aragonesos i Valencians amb la fusió de la Unió de València i la Unió d'Aragó. El comte de Barcelona guanyarà aquesta batalla i suprimirà els privilegis que anys abans Alfons II, el franc, li havia atorgat als nobles aragonesos i valencians.

A l'exterior, va foragitar als genovesos de l'Alger i va repoblar la ciutat amb catalans. Va reaneccionar el regne de Mallorca a la Corona d'Aragó i va mantenir els territoris del nord de Múrcia sota el seu mandatg després de batallar amb Castella.

Però les grans despeses, les continuades sequeres i l'arribada de la Pesta negra, van ser una amenaça per a l'autoritat del monarca en vers una població que patia les conseqüències d'una política expansiva i que, pensaven ells, no es preocupava per la gent del país.

Pere III es va casar primerament amb Maria de Navarra amb qui tingé quatre fills: Constança, Joana, Maria i Pere. Després amb Elionor de Portugal, que va morir un any més tard a causa de la pesta negra. Després va contraure matrimonia amb Elionor de Sicília amb qui va tenir quatre fills més: Joan, Martí, Alfons i Elionor. Finalment es va casar amb Sibil·la de Fortià amb qui tingue uns altres tres fills: Alfons, Pere i Isabel.

Joan I, el caçador (1350 - 1396) no va tenir un regnat massa lluït, va gastar més del que es podia i es va dedidar més a la vida luxosa i apacible que a les quastions importants dels seus dominis. Enemistat amb la seva madrastra Sibil·la de Fortià, la va fer empresonar, tot i que desrpés la va alliberar davant les pressions de la família Luna, important família aragonesa que havia estat i estarà en molts moments al costat del casal de Barcelona.

Durant el seu mandat va tenir que fer front a la nova fornada antisemita que volia fer fora a tots els jueus, van haver molts enfrontaments i morts a Girona, Barcelona, València, Lleida... els culpables, però, van ser condemnats a mort.

En un moment crític de la Església Catòlica va prendre part pel Papa d'Avinyó Climent VII, trencant la imparcialitat que havia demostrat el seu pare.

Casat amb Mata d'Armanyac va tenir cinc fills: Jaume, Joana, Joan, Alfons i Elionor, després es va casar amb Violant de Bar amb qui va tenir set fills més: Jaume, Violant, Ferran, Antonia, Elionor, Pere i Joana. Tot i amb això, cap varó el va sobreviure i quan Joan I va morir, el regne va passar a mans del seu germà Martí.

Martí I, l'Humà (1356 - 1410). En el seu regnat hauria de fer front als excessos d'anys anteriors i a la feblesa d'un regne en decadència, on els nobles prioritzaven els seus privilegis i patrimonis en front del comte-rei. Va haver de combatre a Sardenya i a Sicília per a recuperar el control de les illes i va fer costat al Papa Benet XIII, el qual era parent de la seva esposa.

Es va casar amb Maria de Luna amb qui va tenir quatre fills: Martí, Jaume, Joan i Margarida. Jaume i Joan van morir molt joves i desgraciadament Martí, hereu i successor de la corona, va morir en combat a Sardenya. En un intent desesperat per a tenir un successor per al casal de Barcelona, Martí I es va casar amb Margarida de Prades, descendent directe de Jaume el Just, però no hi va haver sort.

Es diu que va intentar associar al tron al seu net Frederic de Luna, fill de Martí el Jove, però que no ho va aconseguir en arribar-li la mort.

 

En aquest punt acabo el repàs als comtes-reis medievals. Des del meu particular punt de vista, Catalunya ha perdut el control del seu territori en favor d'uns estrangers. Tot i que les institucions catalanes tenen un poder i pes específic important fins al 1714, res no serà igual a partir d'ara.

Amb la mort de Martí I sense successor, la corona havia de recaure sobre el parent viu més proper del casal de Barcelona i aquest era Jaume d'Urgell, com es pot veure al quadre genealògic. Les vacilacions i les dilacions del monarca amb la legitimació del seu net, front un pla estratègic perfectament entramat per Aragonesos i Valencians en favor d'un monarca de la casa castellana dels Trastàmara, i també, cal dir-ho, davant la vadada històrica i el passotisme dels polítics catalans del moment, vàren conduïr un Tractat de Casp de 1412 on cada regne presentava els seus vots per un o altre pretendent, tenint el castellà la majoria de vots ja adquirits mesos abans.

Just és reconèixer que Ferran d'Antequera, primer rei Trastàmara d'Aragó, era net de Pere III el cerimoniós, però per part d'una filla d'aquest, i en aquella època, ara tampoc ha canviat massa la cosa, la legitimitat venia per línia masculina. En qualsevol cas, el casal de Barcelona va passar a millor vida i amb això, s'acaba l'epoca medieval de Catalunya.