La paraula història prové del grec i el podem traduir com a investigació. A partir d'aquí ja tenim una base per descriure el treball dels historiadors que es basa principalment en indagar. Però indagar el què? Doncs aquells esdeveniments que es van produir en un temps pretèrit.

El treball de l'historiador és bàsicament de biblioteca, però no únicament. Els documents escrits són, juntament amb la numismàtica, les expressions artístiques i les constructives (pintura,escultura, ceràmica, edificis, assentaments...) els objectes de treball sobre els que es basaran les respostes que busquen els professionals de la matèria.

La història té una sèrie de divisions i subdivisions segons la cronologia i el context. Generalment fem servir la que s'exposa en els quadres següents, però hem de tenir en compte que no val per a tot el món. Aquesta cronologia està feta, com gairabé tot, des del punt de vista occidental, és més, aquest quadre en concret està configurat únicament amb una cronologia que afecta a la zona de l'actual Catalunya.

Les pautes de desenvolupament i canvis d'època són diferents per a Amèrica, Àfrica i Oceania, no tant així per a Àsia que viu prou conectada amb els esdeveniments europeus, és més, hi ha èpoques en les que els canvis es produeixen amb anterioritat en aquest continent.

La principal divisió és entre la història i la prehistòria. La pauta de partició es basa en l'escriptura. Aquelles societats que en tenen són històriques i les que no tenen esciptura o tenen una escriptura que no ha estat desxifrada pertanyen a la prehistòria. Aquest fet és força paradoxal ja que societats com els ibers que tenen un context plenament històric sovint són enquadrats i estudiats per prehistoriadors donat que la seva escriptura no ha estat totalment desxifrada.

En aquests apunts bàsics s'han d'esmentar un parell de coses. El primer és assenyalar que hi ha diferents corrents històrcs segons l'escola en la que un s'hagi educat o de la que s'hagi impregnat, és així que una mateixa resta documental pot ser interpretada de diferent manera, el que per a un pot ser un estri del camp per a un altre pot suposar una eina de dominació o subordinació a un poder major. Per la meva part, considero que hi ha restes que no es poden catalogar de formes diverses, cada element pertany a una societat concreta i a una situació concreta i és per això que s'ha de tenir una certa flexibilitat i la suficient habilitat per entendre els fonaments dels diferents paradigmes i raonar-los de forma individual per a cada cas.

Finalment dir que d'entre els centenars de milers d'historiadors que hi ha al món i els que ens han precedit, s'ha de destacar al que molts consideren el Pare de la Història, Herodot d'Halicarnàs (484 - 425 ane), a ell li debem un llibre precisament titulat Historiae o Els nou llibres de la Història on fa una primera descripció del món que l'envolta. Amb tot, anteriorment a ell ja hi ha qui explica coses, en principi contes o fàbules, però que amb el temps han ajudat a comprendre certs apartats de la història de l'antiguitat. Un exemple és Homer al segle VIII ane. on ens decriu indrets, en aquest cas Troia, que durant molt de temps es van creure fantàstics. És per això que en l'actualitat s'han d'incorporar les llegendes, contes, fàbules... històries en definitiva, que s'expliquen popularment, doncs possiblement contenen un germen de realitat fabulós i de gran valor a l'hora d'entendre el nostre passat.

Així mateix s'ha de començar a valorar, de fet ja fa unes dècades que es fa, tot i que en poca mesura, el paper de la dona. Des de sempre la història ha estat escrita pels homes i això fa que només en tinguem una versió esviaixada i/o manipulada on la dona ni hi té gaire protagonisme, esperem que les coses progressin i vagin a millor en el futur.