La paraula arqueologia prové de la conjunció dels termes grecs archaios (antic) i logos (ciència). Si bé inicialment aquesta disciplina tractava les societats antigues i prehistòriques que estaven mancades d'escriptura, a l'actualitat el seu radi d'acció s'ha ampliat a totes les edats humanes.

L'arqueologia estudia les restes materials produïdes per les diferents societats, les analitza i en fa una sèrie d'hipòtesis en base als coneixements existents, moltes vegades provinents del camp de l'antropologia i els estudis de societats antigues que encara perduren avui dia o que es van poder documentar abans de la seva extinció. Una vegada examinades les restes arqueològiques, els professionals de la matèria poden discernir diverses coses i arribar a algunes conclusions en vista de la qualitat de la troballa. La ceràmica, els edificis, els dibuixos i les expressions artístiques, els assentaments, les armes, els útils de treball, i així un llarg etcétera d'elements diversos poden comportar una millor comprensió i coneixement d'aquella societat que els va crear, doncs alguns dels materials són únics i característics d'un determinat període.

L'arqueòleg no només ha de saber fer bé la seva feina de camp, treballar amb els estris que li són propis i tenir una especial cura en les excavacions per tal de no barrejar estrats (èpoques o fases), a més, s'ha de relacionar amb altres disciplines científiques com la botànica, la biologia, la paleontologia, la geologia... De fet en la geologia està la base estratigràfica sobre la que treballa l'arqueologia, el principi pel qual allò que està per damunt és més nou que el que hi ha per sota i viceversa (per fer-ho resumit). Fou Charles Lyell, un geòleg del segle XIX, el qui més va repercutir en aquest àmbit amb el seu Principis de Geologia, obra que va influenciar al mateix Charles Darwin.

Davant d'un jaciment, eina, útil... l'arqueòleg s'ha de fer preguntes, les preguntes correctes, amb un mètode correcte en base a unes idees i teories establertes poden donar una sèrie de conclusions més o menys efectives per entendre la societat que ho va crear.

S'ha de fer una distinció entre arqueòleg i buscador de tresors, on aquest darrer té poques ganes de coneixement històric i moltes d'enriquiment material fet que el porta, tot sovint, a rebentar valuosos jaciments amb metodologies més pròpies de les pedreres modernes en base a la dinamita i el TNT.

L'antiguitat de l'espècie humana havia estat sempre una incògnita i un problema a resoldre. Fa un parell de segles els millors especialistes bíblics vàren determinar que el món fou creat al 4004 a.n.e. Aquest concepte es va superar al 1841 quan Jaques Boucher va descobrir, tot excavant a les canteres de grava del riu Somme, artefactes tallats de pedra juntament amb restes d'animals avui dia extingits. Poc abans un danés, C. J: Thombsen ja havia dividit les edats humanes en tres: Pedra, bronze i ferro, i poc més tard es va subdividir la primera fase en Paleolític i Neolític.

Una vegada establertes les edats s'havien de definir unes cronologies, per això es van fer una seqüències en base a esquemes evolutius de les formes dels artefactes trobats, foren Pitt-Rivers i John Evans els precursors i el suec Oscar Montelius qui ho va millorar.

Establerta la forma cronològica s'hauria de definir la manera d'excavar, les tècniques de camp. Els precursors foren l'esmentat Pitt-Rivers, que va c omençar a fer plànols, seccions i fins i tot maquetes. Flinders Petrie li va seguir les passes i fins i tot va idear un mètode cronològic força acceptable per a l'Egipte de l'època Nagada. Més tard vindrien personatges com Max Uhle, Mortimer Wheeler o Alfred Kidder. Però fins a aquell moment tot era excavar i seriar cronològicament els artefactes, el pas definitiu cap a interpretacions més complertes el va donar Gordon Childe, el qual va reinterpretar el passat i va donar un nou enfoc a l'arqueologia segons el qual podem arribar a descobrir els canvis que van fer possible el pas o l'evolució d'una societat a una altre. Amb ell l'arqueologia ja no servia només per a catalogar si no també per a interpretar, donar respostes.El canvis poden fer-se durant un llarg impàs temporal o poden ser repentius, el que cal és trobar el desencadenant, l'estri, la idea, el material que el provoca.

A partir dels anys '80 es desenvolupen les accions i les institucions que reafermen l'evolució definitiva de la disciplina a casa nostra. Dintre de la Generalitat de Catalunya i del departament de Cultura es crea el Servei d'Arqueologia que vetllarà per conservar, protegir, estudiar i difondre els jaciments arqueològics.

El servei té tres branques. La primera és la secció de l'Inventari aqueològi, avui dia visible parcialment per internet, parcialment per que encara no hi ha totes les dades publicades, però sí els jaciments per èpoques i tipus. La segona branca és la Comissió Assesora que analitza i proposa les actuacions arqueològiques. Finalment tenim el Servei d'Inspecció Tècnica i Programació que tramita i autoritza les actuacions arqueològiques i avaluen les possibles restes.

Hi ha tres tipus d'actuació arqueològica. La d'Urgència, la Preventiva i les Programades per Institucions. Actualment hi ha poca feina programada, i més amb les retallades econòmiques que ha