La ceràmica és una de les peces claus en l'evolució del neoilític i per a la identificació d'un moment o època arqueològica, és un bon marcador cronològic. Amb tot s'ha d'esmentar que no a tot arreu la seva evolució és idèntica. Sovint s'associa la ceràmica a l'aparició de l'agicultura i/o la ramaderia, i també a la sedentarització, i generalment és així. Les excepcions potser són cultures com el paleolític de Jarmo, al Japó, que ja té ceràmica en nuna societat paleolitica, o a Egipte, on el primer signe de neolitització és la ceràmica, l'agricultura i la ramaderia vindran més tard.

De tipus ceràmics n'hi ha per donar i vendre, aquí només mostraré els més significatius que podem trobar a les comarques catalanes, tot i que amb l'arribada de fenicis, grecs i romans, la cosa es complica i es multiplica.

Fins a aquest moment la forma de fer els utils ceràmics és molt bàsica, es recull l'argila, es modela i es deixa assecar o es cou en forna de terra molt bàsics. Ara la cosa es complica una mica i és per això que us poso quatre dades interessants que us poden ajudar a identificar una o altra peça ceràmica pel color, els materials que la composen, la cocció, etc.

El primer de tot que hem de tenir en compte és l'argila mateixa, no n'hi ha dues d'iguals. Hi ha dos factors:

Els minerals: Silicats d'al·lumini de diversos tipus, alguns venen associats a la descomposició del granit (quars, feldespat i mitra). També hi ha els minerals calcaris. Aquests es poden trobar en l'argila de forma natural, però també s'hi poden incloure, doncs tenen dues propietats importants: funcionen com a fonens o fusionadors en la massa i durant la cuita es converteixen en gas i desapareixen deixant micro-espais buids que conformen la porositat del recipient. Un excés de calcaris pot ser fatal ja que la peça perd consistència. Finalment hi ha els òxids fèrrids, amb una àmplia gama de colors.

Compostos orgànics: d'origen animal o vegetal que s'inclouen durant el modelat i que és el primer en volatilitzar-se en la cocció. És un element que crea porositat.

Quan es posa una olla al foc, es pot trencar, per evitar-ho s'hi afegeixen un bon nombre de desgreixants com el quarç. Aquest té quatre funcions: amortigua la dilatació, solidifica l'estructura, afavoreix el modelat i...ens permet saber el lloc de procedència de la peça. Així és, a cada zona hi ha un tipus de desgreixant que li és propi, aquí van uns exemples:

Maresme: granit, quars i òxids fèrrids, la pasta és vermellosa.

Camp de Tarragona: color groguenc, òxids.

Vall de l'Ebre: desgreixants no visible a simple vista.

Campània (Itàlia): pics negres que brillen per què es tracta de mionerals d'una zona volcànica.

Les tècniques bàsiques de modelat són les següents:

Modelat a mà: és el més antic i el que trobem a la prehistòria. S'agafa l'argila s'aplana i es pujen les parets. També hi ha la tècnica dels colomins: xurros d'argila que es van posant uns sobre els altres i després es puleixen les parets, interiors i exteriors. Aquestes dues tècniques s'aprecien bé pels acabats, són rogosos i irregulars.

Modelat a Torn: tècnica que s'inicia al IV mil·leni al pròxim orient però que no arriba a casa nostra fins a època íbera. Menys esforç i acabats simètrics i de major qualitat.

Els acabats són un altre element bàsic per saber la procedència de la peça.

Engaules: acabats argilosos opacs. Es dilueix argila molt depurada amb aigua (barbutina) i s'hi afegeixen òxids fèrrids. El color va del blanc al vermell o marronós.

Vidriats: impermeables i de tonalitat brillant. Molts colors diferents. Els torna romans no tenien la capacitat de fer grans produccions d'aquest tipus.

Vernissos atípics o falsos (també anomenats vernissos negres o vermells): Vernís negre: s'aplica una fina capa sobre la superfície que després de la cuita no deixa veure el color original de l'argila. Originalment és vermellós per la magnetita (òxid fèrrid), però durant la cuita, just en el moment en que aquest òxid ha de fer reacció a la temperatura, se li talla l'oxíxen i s'aconsegueix el color negre. Per fer el vernís vermell se segueix el mateix sistema que al negre, però es permet la recció química que assoleix la coloració vermella. (S'ha de tenir en compte que no estem parlant de vernissos com els que hi ha avui en dia, brillants i uniformes, es tracta de recbriments de barbutina (argila molt depurada) amb colors, els vernissos són molt posteriors, entrats a l'època medieval).

Cronològicament, els vernissos ens ajuden molt: Vernís negre (segles V-I a.n.e.), Magna Grècia. Vernís vermell (segles I a.n.e. - segle VII).

Ara passem als elements decoratius més significatius. Es poden fer impressos, estampats, amb rodetes, motllos, barbutines, relleus aplicats... Els motius varien segons les zones de producció, així per exemple trobem personatges a la zona de Llevant alhora que a catalunya és més geomètrica. La ceràmica romana és molt variada amb motius linials, geomètrics, vegetals, faunístics, humans, simbòlics...

La cocció és un element més a tenir en compte. Ja hem vist com es pot obtenir un color o altre, però hi ha altres factors interessant. La coció depèn molt del forn, de la temperatura de cocció i de la posició de les peces. Així per exemple tenim el següent exemple:

La ceràmica nord-africana de vores fumades. Es col·loquen les peces al forn unes sobre les altres, la temperatura no és la mateixa a l'exterior que a l'interior de les peces i així les vores exteriors ténen una tonalitat més fosca.

La pasta de sandwitx, pròpia dels íbers. És una cocció que no obté la temperatura adequada i que quan la veiem al viaix observem com les parets (interior i exterior) tenen un color i la part central un altre.

Els forns de coció també varien molt, des dels primitius a cel obert, on la ceràmica es barrega amb els troncs i el foc fins als potents forns romans amb entrades d'aire, graelles, etc.

Fins al moment, les ceràmiques prehistòriques que hem vist són molt difícils de trobar. A partir d'aquí veurem una sèrie de tipus ceràmics amb els que si podem topar en algun que altre jaciment, no en grans objectes ni parts massa voluminoses, però sí en petits bocins que serem capaços d'identificar. Sovint en els jaciments arqueològics s'han recuperat els gran objectes però s'han deixat els bocins poc o gens interressants, per comuns, massa repetitius, o intrascendents. Ara veurem una serie molt resumida i bàsica de ceràmiques des d'època dels ibers fins a finals de l'era romana, passant pels grecs. Al mateix temps intentaré exemplificar com pot ser possible d'identificar a simple vista de quina ceràmica es tracta.

Si la cosa ja és prou complicada amb les ceràmiques gregues, quan apareixen els romans la situació es multiplica exponencialment. Sobretot a l'època imperial, doncs l'extensió de Roma és molt gran i les produccions d'imitació, juntament amb el comerç de llarga distància, compliquen encara més la identificació de la procedència real de cada peça. Amb tot, i encara que els estils i les formes es compten per centenars, aquí us exposo les més característiques i fàcils d'identificar en un jaciment.

Ceràmica de Bucchero: pròpia de la civilització etrusca i potser també de la cultura vilanoviana del segle VII a.n.e . De la Península Itàlica anterior a Roma. El color negre brillant s'aconseguia durant la cocció i després d'aquesta, cremant curosament la superfície.